Memòria de Joan Muntada Macau

Un patriota poeta

Vitam meam, laetitia et dolore, quia humana textam, memorare audeo. Et filiis et eorum matri, in corde meo Semper viva, offero, ut sciant» («Goso recordar la meva vida teixida d’alegria i de dolor en tant que humana. Ho ofereixo als fills i a llur mare, sempre viva en el meu cor, per tal que la sàpiguen»). Amb aquests mots, Joan Baptista Muntada i Macau inicia les interessants memòries manuscrites en les que descriu el llarg curs de la seva vida.

Muntada va néixer el dia 28 de febrer de l’any 1901 al carrer Sant Onofre de Palau-Saverdera (Alt Empordà). Fou el tercer de quatre germans d’una família menestral. Ja des de petit, el poble natal anà sempre lligat a la seva trajectòria lírica. Des del «Balcó de l’Empordà», admirà el paisatge i la naturalesa idíl·lica que li desvetllà profunda inspiració en la producció literària. Als onze anys ingressà al Seminari de Girona per formarse en el sacerdoci. Hi cursà estudis de Teologia i obtingué la qualificació de «meritissimus» en la majoria d’assignatures. La seva visió social, avançada per a l’època, no encaixà del tot amb l’ensenyament del Seminari, però l’experiència viscuda durant els dotze anys de permanència li conferí una empremta d’espiritualitat i unes profundes amistats personals, com la mantinguda amb el company de curs Camil Geis. En la Girona levítica de principis de segle, Muntada sentí forta devoció per les lletres, la qual cosa el menà a composar les primeres poesies, i nombrosos companys de Seminari li demanaren versos per il·lustrar els seus recordatoris de Missa Nova.

Comprès en el contingent de 1922, Muntada fou destinat a Bilbao al regiment d’infanteria Garellano. Durant els tres anys que durà el servei militar aprengué l’èuscar i cursà quasi tot el Batxillerat. L’estada al País Basc l’introduí en la ideologia i el caliu nacionalista de la mà del Partit Nacionalista Basc. En aquelles terres, les inquietuds i el sentiment patriòtic prengueren carta de naturalesa en Muntada. El temperament obert el portà a prodigar-se i a trobar compromisos nacionalistes amb els quals compartí els mateixos ideals. D’allí nasqué l’afinitat espiritual amb Elías de Gallastegi, el Gudari, refundador del PNB i polític de referència. Durant l’estada a Bilbao, Muntada publicà articles d’opinió al diari Aberri, en els quals glossà el seu pensament polític.

 PIGALL I VENEDOR DE BROTXES

Els anys universitaris van ser decisius per l’esdevenidor de Joan Bta. Muntada. L’educació espartana, primer a Madrid, després a Barcelona, el portarien a estudiar alhora dues carreres universitàries: Filosofia i Lletres i Dret. Posteriorment realitzaria la carrera de Mestre de primer ensenyament a l’escola Normal. Tanmateix, la travessa universitària no fou exempta de sacrificis ni de dificultats. Muntada hagué de finançar-se els estudis: feu de venedor ambulant de brotxes i navalles pels carrers de Madrid, i ja a Barcelona, educà i cuidà uns infants d’una família benestant i també exercí de pigall d’un cec. Malgrat això, va obtenir un brillant expedient acadèmic i va destacar per haver-se examinat en Llatí.

En el vessant literari, va ser col·laborador de La Veu de l’Empordà, on publicà articles i poemes. Tot plegat el feu mereixedor d’un premi per part de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, entregat en sessió solemne al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el dia 30 de desembre de 1931.

Superada l’etapa universitària, Muntada va contraure matrimoni amb la, segons ell, «noia més bona i bella de l’Alt Empordà». La coneixença, el festeig i les noces amb la pintora i escultora Filomena Batlle i March eixamplaren la vena literària de Muntada, que l’evocà en nombrosos poemes íntims i cants d’amor.

L’adveniment de la II República coincidí amb l’establiment professional de Muntada, que instal·là el seu primer despatx d’advocat a Barcelona i donà classes de filosofia a Granollers. L’eufòric context de recuperació de l’autonomia de les institucions catalanes el portà a abraçar amb força l’activitat política.

Amb una consciència de catalanitat forjada i consolidada, Muntada atià a Barcelona el braser ideològic que havia compartit i vivenciat a Bilbao. La solidaritat amb la causa basca el portà a participar dels ideals populistes i a pensar en la creació d’una formació política. Aquesta havia de ser explícitament nacionalista, separatista, conservadora i unitària i superadora de les ambigüitats de la Lliga Regionalista, i havia de transportar estructuralment l’enfocament del nacionalisme basc a Catalunya i emular el PNB. Muntada se serví de la plataforma d’Unió Catalanista, de la qual en fou Secretari General l’any 1931, per dur a terme aquest propòsit.

A més d’Unió Catalanista, fou necessària la fusió de sis grups més. Com a resultat va néixer l’any 1931 el Partit Nacionalista Català del qual Muntada en fou ideòleg i cofundador.

Tot i que fou candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya el 20 de novembre de 1932, compartint cartell amb l’il·lustre jurisconsult Francesc Maspons i Anglasell, cap dirigent del PNC sortí elegit. Tanmateix, per a Muntada aquell fou un període de molta popularitat: donà conferències i mítings arreu de Catalunya i col·laborà amb els diaris propagandístics.

Josep Maria Murià, en el seu llibre Vivències d’un separatista, recorda Muntada com «un bon patriota» i com «un intel·ligent orador florit». També va participar en la resistència enfront l’exèrcit repressor en els fets del 6 d’octubre de 1934, quan Lluís Companys proclamà l’Estat català. Aquell dia, Muntada, amb altres companys, fou detingut i conduït al calabós de la Prefectura de Barcelona.

 GUERRA, EXILI I RETORN

Muntada era a Granollers quan començà l’alçament militar del 1936. De cop i volta l’activitat judicial quedà col·lapsada i la seva vida perillava. El seu marcat caràcter religiós el feu víctima d’acusacions. Als tres mesos de la conflagració, el mateix dia que li  neixia una filla, el Comitè de Granollers li feu «una visita». L’evident risc que corria la seva integritat física el portà a traslladar-se a Figueres, on donà classes de mestre als «Fossos». També va haver d’abandonar Figueres en ser denunciat com a catòlic practicant.

Muntada s’establí a Cabanes, on obtingué en propietat la plaça de mestre nacional i també fou nomenat secretari municipal. Al mateix temps fou víctima d’animadversions. En efecte, a causa de la visita a Cabanes i gens sospitosa del president del Tribunal Popular, amb el qual mantenia amistat, Muntada fou detingut per un nombrós grup de policies i portat als calabossos del Govern Civil de Girona amb l’acusació de celebrar reunions clandestines i amagar capellans. Va estar detingut dos dies. Avançada la guerra i veient que el seu contingent seria cridat a files i que aniria al front, obtingué de l’amic i President, Lluís Companys, el nomenament com a jutge de primera instància de Santa Coloma de Farners el 12 de novembre de 1938. Es va mantener en el càrrec fins al darrer moment i trobant-se de nou en perill, prengué el camí de l’exili cap a França.

A l’any i pocs dies després del forçat exili, Joan Muntada retornà a Girona i s’instal·là a la Rodona. La notorietat i significació polítiques assumides durant la II República van tenir fulminants conseqüències que el feren víctima de l’ostracisme i de discriminacions i represàlies. Acusat de «roig separatista», li fou impossible treballar d’advocat durant la primera època franquista, perquè no va sotmetre’s a la depuració, tan perillosa, i va quedar d’altra banda sempre subjugat a la Llei de responsabilitats polítiques i com a conseqüència no va poder donar-se d’alta en cap Col·legi d’Advocats. Al drama sofert, s’hi afegí la mort de la seva filla gran, Roser, d’onze anys d’edat, el dia de Nadal de 1944.

En ple franquisme, la poesia de Muntada quedà silenciada i postergada. Els cercles artístics i literaris l’ignoraren i no li reservaren cap espai per donar a conèixer la seva producció poètica. Tot i això, Muntada concentrà i abocà totes les seves forces en el món del dret, si bé les vicissituds i penalitats de la dictadura l’havien degradat fent-lo passar de jutge a passant d’advocat. Amb els anys, va excel·lir de nou i per la seva vàlua va esdevenir un dels millors juristes reconeguts a Girona. Fou un gran coneixedor del Dret Civil Català, va fer gala d’una vasta formació jurídica i traslladà l’oratòria als Tribunals i als Jutjats. En aquest sentit, Carles Fages de Climent diu en el seu llibre Vilasacra Capital del món (1967): «Joan Muntada Macau ha preferit el birret a la corona de llaurer que li reservaven les muses».

La proximitat i la confiança personal amb el bisbe Dr. Josep Cartañà feu que aquest no només li efectués consultes sinó que el nomenés professor titular del col·legi dels Maristes de Girona i de les Escoles Pies. Narcís Comadira, alumne seu de Filosofia de cinquè curs de Batxillerat (1956-57), el recorda com «un home cordial, de presència ferrenya, una mica amb aires de pagès il·lustrat. Duia sovint vestits de pana negra, una mica rebregats, i fumava en pipa. Sabia parlar i pertanyia a la generació de les tertúlies, cosa que vol dir que sabia moltes anècdotes. Pipa i anècdotes. I una manera d’explicar-se que podríem dir-ne clàssica. Exemples molt senzills que induïssin els alumnes a pensar (…). El recordo com una alenada d’aire fresc en el clima enrarit i ranci de l’ensenyament dels maristes. I tot i que donava les classes en castellà, tal com era obligat en aquells anys imperials, ho feia en un castellà amb un accent empordanès meravellós. El senyor Muntada era la terra pròxima, era el nostre estil, ens parlava de coses com la ironia i la maièutica».

 RENAIXEMENT AMB «EUCARISTIA»

En motiu del Congrés Eucarístic Internacional, celebrat a Barcelona l’any 1952, Muntada es rellançaria com a poeta amb la publicació d’Eucaristia. Essent un dels primers llibres de poesia religiosa editats en català durant la postguerra i gràcies a la protecció de l’Església, va poder esquivar les censures oficials del règim. El primer exemplar del llibre fou entregat al papa Pius XII amb la següent dedicatòria en llatí: «Da nobis episcupi sancti educti limo terrae nostrae» («Dóna’ns bisbes sants pastats amb el fang de la nostra terra») i rebé del Pontífex la benedicció apostòlica.

La bona crítica que va obtenir el portà a fer tímides passes, a ressorgir i a prendre part en alguns festivals literaris. Aquell mateix any, participà en la festa de la poesia al casino Menestral de Figueres, amb Pilar Nierga, Carme Guasch, Maria Àngels i Montserrat Vayreda i Fages de Climent, entre altres. És amb aquest últim amb qui Muntada servaria una estreta relació literària i d’amistat. La interacció el portà a col·laborar-hi juntament amb Salvador Dalí, en l’obra La balada del sabater d’Ordis (1967), en la qual Muntada li encertà el leitmotiv i li va proposar personificar el protagonista de l’obra en el pintor empordanès. Amarat d’una particular renaixença cultural i poètica, Muntada i la seva esposa aconseguiren reconstruir el castell de Campdorà.

La mort de la seva esposa l’any 1977 i el posterior matrimoni amb la palauenca Maria Serra marcarien els darrers anys de la seva vida. Amb la continuïtat del despatx assegurada pel seu fill, continuà vinculat al món del dret fins el darrer moment. Els anys de mobilització i lluita per la recuperació de les llibertats de Catalunya durant la transició democràtica coincidiren amb l’avançada edat de Muntada. Malgrat això, no es desentengué dels ideals pels quals sempre havia lluitat, sinó que els medità i esporàdicament els publicà a la premsa en forma d’articles d’opinió. Tanmateix, els darrers anys els dedicà a escriure les seves memòries. El doll poètic, lluny d’estroncar-se, s’intensificà. Muntada trobà a Solius un nou indret per conrear la poesia. Segons Edmon Maria Garreta, Abat emèrit de Poblet, «el Sr. Muntada va descobrir a Solius i en la seva comunitat un recés de pau i serenor, que el va ajudar a trobar inspiració per a alguns dels seus escrits i una comunitat que fruïa amb l’amenitat de la seva conversa». Riells del Montseny fou un altre numen que inspirà Muntada. D’allí en sorgí un poema que fou premiat als Jocs Florals de Barcelona amb l’Englantina (1982).

MORT I MEMÒRIA

El 30 d’agost de 1997, Joan Bta. Muntada moria a Girona. En el seu funeral, la família, els amics i els companys de professió li varen retre un sincer i emotiu homenatge. Una senyera catalana regalada per l’Ajuntament de Girona cobrí solemnement el fèretre. A la seva tomba hi figura la sentència: «Joan Bta. Muntada i Macau. Home de Lletres i Home de Dret. Sempre fidel a Catalunya: pàtria del seu cor».

Als set anys de la mort de Joan Bta. Muntada, el record de les persones que el tractaren encara es manté viu. Arnald Plujà el recorda en el seu recent llibre Palau al segle XX. D’ell es comenta que fou un intel·lectual de gran solera, un humanista, una persona d’una extraordinària cultura i bonhomia. Talment, la projecció polifacètica de Muntada necessitaria ser analitzada i valorada tant per la trajectòria vital com per la producció literària. Des d’un vessant polític, el trobem citat i referenciat en diferents llibres com ara el d’Hilari Raguer La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-1939), el de Maria Dolors Ivern Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936) o bé el de Fermí Rubiralta Una història de l’independentisme polític català. Els escrits i memòries que ha deixat i que encara resten inèdits ajudarien a contextualitzar èpoques poc conegudes i molt obscures com la de la II República, en les quals ell prengué part. Pel que fa a la seva obra poètica, si bé se l’esmenta a l’Atles literari de les terres de Girona, resta per conèixer-la i valorar-la, ja que encara és desconeguda en bona part.

Actualment es treballa en la catalogació i estudi dels seus nombrosos poemes. La cantant i trobadora Maria Laffitte porta anys treballant, traient del silenci i interpretant en concerts la seva poesia. Segons diu, «sento un profund agraïment cap al poeta Joan Bta. Muntada Macau per expressar els seus íntims pensaments. Entrar en el seu món poètic m’inspira una música ferma, tendra i de la terra, i m’ajuda a potenciar en mi les qualitats i valors de justícia, pau, amor, fe, voluntat i tendresa».

 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Partit_Nacionalista_Catal%C3%A0